Amor recompensat

He passat uns quants dies tancat, incomunicat, perquè he trobat un altre amor. Darrerament, cada més aproximadament, trobo un nou autor que satisfà les meves expectatives i no estic acostumat a tants enamoraments seguits. Primer va ser Colum McCan, amb Que el món no pari de rodar, poesia i drama passejant sobre la corda fluixa. Després va arribar l'Elisabeth Strout, amb la seva magnífica Olive Kitteridge: desplega davant nostre tot un poble, amb nombrosos personatges, i d'aquest complexe decorat en va sorgint una anti-heroïna, l'Olive, malcarada, criticaire, intel·ligent i valenta: tot un caràcter que ens fascina. Bon Premi Llibreter!

Un client va venir fa uns quants dies i ens va demanar tots els llibres que trobéssim de James Salter; n'acabava de llegir les memòries i estava absolutament seduït. Aquest entusiasme em va fer aixecar les orelles; havia llegit alguna crítica bona del llibre, però el gènere memorialista no desperta les meves passions. Vaig oblidar aquesta anècdota i, en donar voltes per la taula de novetats, em va caure entre les mans Quemar los días: no sé si el llibre se'm va quedar enganxat als dits o jo no el vaig voler deixar anar. La qüestió és que el vaig llegir d'una tirada.

Tal com em va fer notar una Misàntropa que conec, un altre autor nord-americà! Que no hi ha res més al món? Però l'amor no sap res de nacionalitats. Nascut l'any 1925, James Salter ens explica anècdotes de la seva vida amb una prosa seca, de frase curta, amb un vocabulari sobri, però ric. I tot això lligat amb un sentit líric de la prosa que dona un alè màgic a totes les situacions que ens vol transmetre.

Comença el llibre explicant la seva formació militar a West Point, de com en va rebutjar d'entrada l'ambient i com després s'hi va integrar plenament. No conec gaires d'escriptors que siguin militars també, però és que després va ser pilot de caça, a la guerra de Corea i a l'Europa de la guerra freda. M'ha sorprès sentir parlar de l'honor, dels ideals, de l'orgull i del deure: aquesta terminologia la tenia completament oblidada, per sort! Però les descripcions que fa dels seus vols, els retrats precisos dels seus col·legues amb quatre frases i una anècdota, la minuciositat amb que escriu: qualsevol paraula no és mai supèrflua, sempre afegeix informació i completa o enriqueix el que ha dit anteriorment. Tot això fa que la lectura sigui molt fluïda, al galop potser. Els ulls corren tan de pressa que has de parar de tant en tant perquè, de sobte, t'adones que no paladeges prou el què estàs llegint.

Però no tot es exèrcit o guerra. En un moment determinat decidí dedicar-se només a escriure i abandonà el sou món ordenat per l'escalafó. No entenc perquè ens n'amaga el motiu o els detalls d'una decisió que crec molt important. Però llavors ens submergeix en els ambients literaris de Paris, Roma, Nova York o San Francisco i segueixen les anècdotes i els retrats, suaument, fluidament i els ulls corren i no poden parar. Potser al llibre li falta una meta, un lloc on anar a parar, un sentit, però la velocitat també és un plaer. Quants n'hi ha que es maten per això!

He llegit els seus dos llibres de relats. Excel.lents, el mateix estil, enllaçant amb el mestratge de Cheever potser. ara m'aturo aquí. Continuaré?