diumenge, 27 de març de 2011

Triomf de la vida per damunt de la mort


El camí que segueix el lector és sinuós i absolutament personal. Sempre m'ha semblat que els llibres tenen vida pròpia i que són ells els que et surten a trobar amb mil trucs, aclucant un ull, insinuant un somriure, amb una coberta bonica, despertant un record, etc. Escollim quins llibres llegim per raons explicables: crítiques, ressenyes, informacions d’amics; però també per motius íntims, secrets, que a vegades no sabem raonar.

L'amic Lluís Bonada em va comentar amb entusiasme el llibre de Tony Judt El refugi de la memòria que La Magrana i Taurus acaben d'editar i a l'acte vaig quedar seduït. De llibres me'n comenta sovint i moltes vegades no li faig cas, bé perquè estic entrampat en una altra lectura, bé perquè en aquell moment el què el llibre em suggereix no m'atrau, o vés a saber perquè. Però aquesta vegada hi vaig caure de quatre potes i, potser per la meva bona predisposició, m'he trobat amb un llibre extraordinari.

Quan una persona sap que s'està morint i decideix recollir en un llibre reflexions de caire personal, inicia un camí delicat, ple de perills. Pot semblar que vol justificar la seva existència, se'l pot acusar d'orgullós, corre el risc de caure en el ridícul o senzillament ser un cursi.

Tony Judt comença el llibre explicant-nos en quina situació es troba: paralitzat, a punt de morir i ens proposa repassar els records de la seva existència, però no per nostàlgia, ni per fer un viatge al passat, ni per donar fe de la història que ha viscut. Descobrim el seu passat per conèixer el present, per saber en quina situació està el món actualment, per defensar les seves idees actuals. Són els records d'un historiador a qui interessa el present i ens descriu la seva evolució personal per fer-nos reflexionar, per criticar el món actual, pensant en el futur del ser humà: el passat com a trampolí al futur. I és aquí on demostra que la vida pot triomfar sobre la mort, que la mort no te cap importància si hi ha una concepció del món central, sòlida, que sigui el motor d'una existència.

I això ho explica amb una prosa admirable. He de confessar que és el primer llibre seu que llegeixo i pocs assagistes tenen la capacitat d'explicar-se amb aquesta claredat mental i amb un estil literari tan nítid: molts escriptors haurien d'aprendre de d'algú que no ho és, en aparença.

No he sigut mai un afeccionat a les memòries; més aviat em semblen avorrides. perquè generalment són una justificació de l'autor o un lament sobre un temps passat que no es pot recuperar. Tony Judt no escriu unes memories. Fa referència als any 50, 60, 70, etc., com a punt de partida de reflexions sobre el món actual amb una energia i una capacitat analítica que sorprenen en un condemnat i que autors més joves envejaran.

Llegiu-lo, si us plau.


diumenge, 10 d’octubre de 2010

Somnis i/o balenes?


Els llibres són el mirall d'un mateix: projectem els nostres fantasmes mentals en el moment de triar una lectura. Ens pot cridar l'atenció una coberta, ens pot seduir tal com està escrita una primera pàgina, ens podem deixar emportar per l'impuls d'imitar el que tria la persona que tenim al costat... o podem dur un tema arrecerat en el nostre cervell, com encriptat, que ens desperta la libido lectora. Llavors l'entusiasme del descobriment ens arrossega i llegim d'una tirada un llibre que, d'altra manera, potser no hauríem llegit mai. Això és el que m'ha passat.

Aquest estiu vaig tenir la possibilitat de repetir una experiència que ja havia tingut fa deu o dotze anys: anar a veure balenes. Dalt d'una barca veloç, saltant per alta mar com una cabreta en un penya-segat, es surt a la recerca del sortidor que delata la presencia del cetaci. I quan es troba, la balena i la nostra barca corren en paral·lel: la velocitat, el sol brillant, el vent a la cara, els salts de la barca, el colós apareixent i desapareixent, la nova recerca si el perdem de vista, tot dóna una gran sensació de llibertat i, en conseqüència, un gran plaer. Volíem, doncs, repetir-ho. Però vam topar, sense saber-ho, amb uns barquers ecologistes que no s'apropaven a més de cent metres de les balenes: els animalons podrien estressar-se ... I nosaltres ens vam quedar ben frustrats.

Però aquesta frustració l'he superada aquest final de setembre amb l'aparició del llibre de Philip Hoare Leviatán o la ballena, publicat per la nova editorial Ático de los libros. L'autor ens introdueix amb entusiasme en el món de les balenes, entès en la seva totalitat, des de perspectives molt diferents. Tan aviat fa la descripció física de les balenes i dels seus hàbits de comportament, com entrem en les cases que encara queden a Nantucket i que reflecteixen el sistema de vida dels que s'enriquien amb la seva captura. Busca testimonis de com els pobres mariners treballaven durament en els vaixells baleners i s'entusiasma explicant com una barqueta de 5 metres d'eslora, tripulada per poques persones, perseguia durant hores el colós; de com l'arponer, que remava tant com qualsevol altre mariner de la xalupa, intentava després ferir-lo. Sap transmetre'ns la sensació que podia fer un vaixell carregat de greix, regalimant per totes bandes. I no segueixo per no explicar-vos els mil secrets del llibre.

I tot això ho fa des d'una perspectiva personal; no és només un cúmul d'erudició, si no que també explica la seva visita de petit al museu d'història natural de Londres i Nova York o la seva por al mar i que va aprendre a nadar de gran, combinant dades personals i informacions objectives. Evidentment, el conjunt va amanit de cites constants de Moby Dick, de Melville, llibre difícil per mí i que, encara que genial, és de lectura farragosa. Hoare aconsegueix amb aquesta barreja crear un llibre fascinant que navega entre l'antropologia, les ciències naturals, l'economia, la història però que també és literatura, i de la bona. Està escrit amb un estil directe i un vocabulari ric i l'erudició no enterboleix l'emoció. En certa manera es podria comparar amb el llibre de J. Cercas, Anatomía de un instante o El bacallà, de M. Kuslansky : s'hi barregen l'assaig i la literatura i qui hi surt guanyant és el plaer del lector.

O potser hi he projectat les meves obsessions, somio balenes i us estic enredant.

dissabte, 11 de setembre de 2010

La fascinació de la velocitat


És la literatura només distracció? És lícit que l’autor, per fascinar al lector, encadeni acció darrere acció desenfrenadament? Queda el lector indefens davant d’una tal allau de personatges, sense capacitat de raonar?


Podem acceptar que, sobtadament, es trenqui aquest frenesí amb comentaris sociopolítics i amb informacions històriques que no estan integrats en la narració?

Intentar explicar com funciona el món de les màfies del negoci de la droga, en la frontera de Mèxic i Estat Units, és una aventura d’alt risc: a causa de la complexitat del tema, s’han de manejar gran quantitat de dades econòmiques, socials, polítiques i històriques que arriben a marejar; haurem de conèixer situacions on les apetències sexuals, l’ànsia de diners, el desig de satisfer plaers inconfessables o la necessitat de venjança són presents habitualment o, més ben dit, regeixen l’actuació de quasi tots els personatges.


Tot això fa que, quan llegeixes “El poder del perro” de Don Winslow (ed. Mondadori, 2010), et sentis una mica al caire de l’abisme: el ritme trepidant del llibre et fa passar per alt que la baixesa moral dels personatges és esfereïdora, que l’autor no té cap limitació per explicar els detalls més escabrosos de situacions d’una completa amoralitat, i la fascinació diabòlica dels personatges ens arrossega amb força.


En teoria, tenim davant una denúncia de la corrupció a totes les esferes de la societat i del govern mexicans, i això ens hauria de permetre asserenar-nos, però el vendaval està desencadenat amb una prosa àgil, ben escrita, plena de diàlegs. Els personatges són una mica esquemàtics i alguns, que tenen un perfil interessant, no s’aprofiten com a tals, sinó només com a peons d’una acció trepidant.


Caldria recordar a l’autor, de Nova York, que els responsables de l’economia i de la política dels Estats Units també deuen estar implicats en negocis tan fabulosos que justifiquen les accions mes despietades i que també haurien ser tinguts en compte a l’hora de denunciar. Perquè el que explica molt bé és que el poder del diner de la droga és il·limitat, que està infiltrat a tot arreu i que les forces dels estats estan minades pels traficants.


Per favor, digueu-me si tinc raó… o no.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Amor recompensat

He passat uns quants dies tancat, incomunicat, perquè he trobat un altre amor. Darrerament, cada més aproximadament, trobo un nou autor que satisfà les meves expectatives i no estic acostumat a tants enamoraments seguits. Primer va ser Colum McCan, amb Que el món no pari de rodar, poesia i drama passejant sobre la corda fluixa. Després va arribar l'Elisabeth Strout, amb la seva magnífica Olive Kitteridge: desplega davant nostre tot un poble, amb nombrosos personatges, i d'aquest complexe decorat en va sorgint una anti-heroïna, l'Olive, malcarada, criticaire, intel·ligent i valenta: tot un caràcter que ens fascina. Bon Premi Llibreter!

Un client va venir fa uns quants dies i ens va demanar tots els llibres que trobéssim de James Salter; n'acabava de llegir les memòries i estava absolutament seduït. Aquest entusiasme em va fer aixecar les orelles; havia llegit alguna crítica bona del llibre, però el gènere memorialista no desperta les meves passions. Vaig oblidar aquesta anècdota i, en donar voltes per la taula de novetats, em va caure entre les mans Quemar los días: no sé si el llibre se'm va quedar enganxat als dits o jo no el vaig voler deixar anar. La qüestió és que el vaig llegir d'una tirada.

Tal com em va fer notar una Misàntropa que conec, un altre autor nord-americà! Que no hi ha res més al món? Però l'amor no sap res de nacionalitats. Nascut l'any 1925, James Salter ens explica anècdotes de la seva vida amb una prosa seca, de frase curta, amb un vocabulari sobri, però ric. I tot això lligat amb un sentit líric de la prosa que dona un alè màgic a totes les situacions que ens vol transmetre.

Comença el llibre explicant la seva formació militar a West Point, de com en va rebutjar d'entrada l'ambient i com després s'hi va integrar plenament. No conec gaires d'escriptors que siguin militars també, però és que després va ser pilot de caça, a la guerra de Corea i a l'Europa de la guerra freda. M'ha sorprès sentir parlar de l'honor, dels ideals, de l'orgull i del deure: aquesta terminologia la tenia completament oblidada, per sort! Però les descripcions que fa dels seus vols, els retrats precisos dels seus col·legues amb quatre frases i una anècdota, la minuciositat amb que escriu: qualsevol paraula no és mai supèrflua, sempre afegeix informació i completa o enriqueix el que ha dit anteriorment. Tot això fa que la lectura sigui molt fluïda, al galop potser. Els ulls corren tan de pressa que has de parar de tant en tant perquè, de sobte, t'adones que no paladeges prou el què estàs llegint.

Però no tot es exèrcit o guerra. En un moment determinat decidí dedicar-se només a escriure i abandonà el sou món ordenat per l'escalafó. No entenc perquè ens n'amaga el motiu o els detalls d'una decisió que crec molt important. Però llavors ens submergeix en els ambients literaris de Paris, Roma, Nova York o San Francisco i segueixen les anècdotes i els retrats, suaument, fluidament i els ulls corren i no poden parar. Potser al llibre li falta una meta, un lloc on anar a parar, un sentit, però la velocitat també és un plaer. Quants n'hi ha que es maten per això!

He llegit els seus dos llibres de relats. Excel.lents, el mateix estil, enllaçant amb el mestratge de Cheever potser. ara m'aturo aquí. Continuaré?

dijous, 24 de juny de 2010

Uns quants dies després de l'okupació.


He esperat uns quants dies per decidir-me a explicar les meves sensacions sobre l'okupació del chatroulette que vam intentar el dia 18. Era conscient de que es tractava d'una intervenció arriscada perquè era difícil transmetre'n el sentit: preteniem que el llibre tingués protagonisme en un ambient hostil i necessitavem de la participació de bastanta gent per aconseguir una mica d'eco. Voliem realitzar un experiment irrespectuós perquè voliem trencar normes marcades, lìric perquè era inútil i també lúdic perquè ho enfocàvem esportivament.

Tinc la sensació de que no vam poder arribar a molta gent perquè ens faltaven mitjans publicitaris i perquè no vam aconseguir resumir-ho en un missatge curt: avui dia rebem tants impactes que, si vols aconseguir que captin el teu, has de ser breu i concís. No hem arribat a saber quantes persones van intentar entrar al chatroulette des de casa seva (suposem que poques!), però a la llibreria es van presentar unes quinze persones i ens vam submergir en el mar del chatroulette amb ànim esforçat.

Vam ser escandalosos per intentar penetar en intimitats alhora velades i exhibides. Vam ser poetes contemporànis en intentar explicar amb gestos (esgrimint llibres) el que ells i elles no volien sentir de paraula. I vam jugar amb les situacions que ens vam anar trobant: era com fer màgia sense normes, actuar tot improvisant o penjar d'un trapezi sense xarxa.

Els que hi vam assistir ens ho vam passar d'allò més bé. Hem de pensar una altra intervenció per més endavant, però d'una altra mena. Esperem suggeriments!

Com que vam crear aquest blog per afeccionats a la lectura, ens okuparem en comentar els llibres que anem llegint i procurarem explicar perquè ens han agradat, amb un esperit amical i sense pretensions didàctiques. Què heu llegit darrerament? Crec que he fet un descobriment: un autor nord-americà dels anys 50/70. Espero tenir aviat una idea clara del que vull explicar-vos. Mentrestant, adjunto una fotografia de l'autor que estic treballant i espero comentaris dels vostres descobriments lectors.

dilluns, 14 de juny de 2010

Experiència okupa i benvinguda

DOS PREMIS, UNA OKUPACIÓ i UN BLOG




Ens plau convidar-vos a l'acte d'entrega del premi "Una imatge i mil paraules", el proper divendres 18 de juny a Documenta, a les 20,20 del vespre. Aprofitarem la reunió convocar una nova edició del premi Documenta, que va néixer fa 30 anys.





A partir de les 9 del vespre, intentarem okupar www.chatroulette.com amb la vostra ajuda: busquem molts amants del llibre (quant més millor) que entrin a la mateixa hora en aquesta web de voyeurs i exhibicionistes amb un llibre a la mà: si som molts controlarem la situació. Treiem el llibre de la caverna i esgrimim-lo amb orgull davant del món mediàtic!



Demanem la vostra participació: des de casa -per als que teniu webcam- o venint a Documenta, on disposarem d'un projector i d'una pantalla gran.



Aquest mateix dia obrirem aquest blog Okupats en la lectura on podreu explicar la vostra experiència okupa. Després de la intervenció okupativa, aquest vol ser un lloc on aportar els vostres comentaris sobre els llibres que aneu llegint. Com sempre hem cregut que el millor amic és el que comenta un llibre, aquest blog neix amb la idea de ser una plataforma oberta de comunicació i inforació entre lectors.


Benvinguts.