diumenge, 10 d’octubre del 2010

Somnis i/o balenes?


Els llibres són el mirall d'un mateix: projectem els nostres fantasmes mentals en el moment de triar una lectura. Ens pot cridar l'atenció una coberta, ens pot seduir tal com està escrita una primera pàgina, ens podem deixar emportar per l'impuls d'imitar el que tria la persona que tenim al costat... o podem dur un tema arrecerat en el nostre cervell, com encriptat, que ens desperta la libido lectora. Llavors l'entusiasme del descobriment ens arrossega i llegim d'una tirada un llibre que, d'altra manera, potser no hauríem llegit mai. Això és el que m'ha passat.

Aquest estiu vaig tenir la possibilitat de repetir una experiència que ja havia tingut fa deu o dotze anys: anar a veure balenes. Dalt d'una barca veloç, saltant per alta mar com una cabreta en un penya-segat, es surt a la recerca del sortidor que delata la presencia del cetaci. I quan es troba, la balena i la nostra barca corren en paral·lel: la velocitat, el sol brillant, el vent a la cara, els salts de la barca, el colós apareixent i desapareixent, la nova recerca si el perdem de vista, tot dóna una gran sensació de llibertat i, en conseqüència, un gran plaer. Volíem, doncs, repetir-ho. Però vam topar, sense saber-ho, amb uns barquers ecologistes que no s'apropaven a més de cent metres de les balenes: els animalons podrien estressar-se ... I nosaltres ens vam quedar ben frustrats.

Però aquesta frustració l'he superada aquest final de setembre amb l'aparició del llibre de Philip Hoare Leviatán o la ballena, publicat per la nova editorial Ático de los libros. L'autor ens introdueix amb entusiasme en el món de les balenes, entès en la seva totalitat, des de perspectives molt diferents. Tan aviat fa la descripció física de les balenes i dels seus hàbits de comportament, com entrem en les cases que encara queden a Nantucket i que reflecteixen el sistema de vida dels que s'enriquien amb la seva captura. Busca testimonis de com els pobres mariners treballaven durament en els vaixells baleners i s'entusiasma explicant com una barqueta de 5 metres d'eslora, tripulada per poques persones, perseguia durant hores el colós; de com l'arponer, que remava tant com qualsevol altre mariner de la xalupa, intentava després ferir-lo. Sap transmetre'ns la sensació que podia fer un vaixell carregat de greix, regalimant per totes bandes. I no segueixo per no explicar-vos els mil secrets del llibre.

I tot això ho fa des d'una perspectiva personal; no és només un cúmul d'erudició, si no que també explica la seva visita de petit al museu d'història natural de Londres i Nova York o la seva por al mar i que va aprendre a nadar de gran, combinant dades personals i informacions objectives. Evidentment, el conjunt va amanit de cites constants de Moby Dick, de Melville, llibre difícil per mí i que, encara que genial, és de lectura farragosa. Hoare aconsegueix amb aquesta barreja crear un llibre fascinant que navega entre l'antropologia, les ciències naturals, l'economia, la història però que també és literatura, i de la bona. Està escrit amb un estil directe i un vocabulari ric i l'erudició no enterboleix l'emoció. En certa manera es podria comparar amb el llibre de J. Cercas, Anatomía de un instante o El bacallà, de M. Kuslansky : s'hi barregen l'assaig i la literatura i qui hi surt guanyant és el plaer del lector.

O potser hi he projectat les meves obsessions, somio balenes i us estic enredant.

2 comentaris:

  1. Este libro me llevó a leer Moby Dick, por fin. Aunque sigo preferiendo éste. La pega es que no parece estar traducido.

    http://books.google.com/books?id=F8uVPwAACAAJ&dq=sena+jeter+naslund+ahab%27s+wife+en+espa%C3%B1ol&hl=en&ei=SSGyTOfqD4XpOfLM_cEG&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDEQ6AEwAA

    ResponElimina
  2. Estava a mig llegir “No parlis de mi quan me’n vagi” quan una amiga em va dir: no has llegit res d’en Sandor Marai?, i jo li vaig contestar que no. Doncs fes-ho. No te’n penediràs.
    Així vaig llegir-me “L’ultima trobada”. Molt bo!. La de coses que es poden dir en una nit i que s’han tingut al pap quasi be mitja vida.
    Una curiositat. “No parlis de mi…” es de la preparació i el sopar entre sis amics desprès de vint anys de no veures, i “L’ultima trobada” es un sopar de dos “amics” al cap de quaranta anys de no veures ni sapiguer res d’ells. Curiós no? Deixo un sopar…i vaig a un altre sopar.
    Ara em toca acaba el primer, a veure com acaba aquest últim sopar.

    ResponElimina